Emilie amb ulls d'infant

Exposició dibuixos de la Vida d'Emilie

Per la Festa de la Immaculada (dia 8 de desembre) hi haurà una exposició de dibuixos dels alumnes del Col·legi Immaculada Concepció a la sala d'actes.
Us convidem a venir a veure-la!!

La vida d'Emilie de Villeneuve

Infantesa i adolescència

Emilie va néixer el 9 de març de 1811 a Hauterive, és la tercera filla del matrimoni entre Rosalie i Jean Baptiste. Els primers anys de la seva vida és cuidada i educada per la seva mare però la malaltia que pateix des del 1815 obliga a la seva mare a deixar bona part d’aquesta educació a mans de la seva germana Léontine.
Quan tenia 14 anys Emilie perd a la seva mare i escandalitza a la seva família per la total absència d’emocions i de dolor, cap plor, cap lament. Les tres germanes són enviades a Toulouse amb la seva àvia, una anciana gairebé cega que no exerceix cap control sobre les seves nétes.
Les seves germanes s’aficionen a les festes dels salons tolosans però Emilie roman sempre a casa amb la seva àvia, interessada únicament per la lectura i les improvisades xerrades d’intel•lectuals que es reunien a la casa.
Una altra desgràcia cau sobre la família, el 1828 mor Octavie a conseqüència de la tuberculosi, Emilie tampoc plora. Tres anys més tard morirà la seva àvia i Emilie torna al castell d’Hauterive, ja no té rés a fer a Toulouse, la seva germana gran està casada i el seu germà petit a l’internat.

Administradora del castell
El pare d’Emilie es troba molt enfeinat amb la prefectura i el control de les seves terres i deixa la gestió del castell a mans d la seva filla. Emilie assumeix la direcció del castell sense cap tipus de preparació però demostra tenir una capacitat extraordinària: controla les despeses, posa ordre, supervisa les tasques i als seus empleats, etc.
En aquesta època se sent atreta per la natura i li agrada fer llargues caminades pel camp, a més a més, cultiva la seva faceta social escrivint cartes i relacionant-se amb altres noies de la zona, en especial, amb Coraly.
Una noia amb les seves qualitats no passa desapercebuda i rep propostes matrimonials de nombroses famílies de nobles però Emilie no mostra cap interès, de fet, se sent més interessada per les qüestions socials i religioses.
El temps que no destina a la gestió del castell l’inverteix a la parròquia i al servei de les famílies necessitades de l’aldea. Emilie es torna una noia sensible i compromesa amb la societat de pobresa que l’envolta.
Amb el pas del temps, Emilie sent que, amb tot això que fa pels altres, no n’hi ha prou. No és feliç amb la seva vida tranquil•la de pregàries, almoines, i treballs. “Jo ho tinc tot, però la meva ànima està inquieta”, afirmava. Desitja consagrar-se d’una manera més radical, té una passió, vol dedicar-se a Déu i als més pobres. Vol estimar als més febles exclusivament, vol fer-se filla de la Caritat.
Quan Emilie explica el seu desig, la seva família no l’entén, el seu germà creu que està boja, la seva germana pensa que és una egoista per voler abandonar al seu pare i aquest es nega a donar-li autorització prorrogant l’assumpte durant quatre anys.
La seva família no pot entendre que una noia de la seva classe social, rica i instruïda rebutgi una vida còmoda i tranquil•la i un bon matrimoni per donar-se al servei dels pobres, dels malalts i dels febles renunciant a tots els luxes i totes les comoditats.

Fundadora
Després de parlar amb el seu confessor, el pare Le Blanc, Emilie decideix acceptar la voluntat de la família d’esperar quatre anys per prendre una decisió. Segons explica, l’espera es fa eterna però ella continua dedicant-se a les seves feines del castell, de la parròquia i dels més necessitats.

Durant aquests anys succeiran una sèrie d’esdeveniments no programats per Emilie. Un amic de la família, el senyor de De Barre, coneixedor de les intencions d’Emilie li proposa la possibilitat de fundar la seva pròpia congregació però ella rebutja tal possibilitat. No contempla una altra vida que no passi per expatriar-se i viure la fe en condicions extremes.
Tot i així, gràcies a la insistència de la seva millor amiga -Coraly-, decideix consultar tal possibilitat al pare Le Blanc que considera que és una opció potser volguda per Déu. Emilie s’adreça al seu bisbe, que està feliç amb la idea i li dóna el seu beneplàcit. Emilie prega, demana llum al Senyor i finalment es decideix a posar en marxa la congregació.

La congregació de les germanes de la Immaculada Concepció
El naixement de la congregació no va ser fàcil. Cal una casa; Emilie reuneix tot els diners amb els que pot comptar i compra una casa a Castres que decora amb els mobles sobrants del castell. Dues noies de poblacions properes se senten atretes pel projecte d’Emilie i es convertiran en les dues primeres germanes. Emilie prepara el reglament i els estatuts de la congregació i per últim el nom i els vestits.
El 8 de desembre de 1836, dia de la Immaculada Concepció, en una cerimònia festiva, presidida pel bisbe, a l’Església de La Platé a Castres té lloc l’inici de la nova congregació sota el nom de Congregació de la Nostra Senyora de la Immaculada Concepció. Emilie escull per l’hàbit els colors blau i blanc que simbolitzen a la Mare de Déu Immaculada.
Després de la cerimònia les tres noves germanes s’instal•len a la casa de Castres i les tres canvien els seus noms, segons el costum de l’època. Emilie es convertirà en Marie, Honorine en Josephine i Elisabeth en Françoise.
Les germanes de la Immaculada Concepció es consagren plenament a Jesús Salvador i tenen com a única finalitat “procurar la glòria de Déu i el bé corporal i espiritual dels pobres”. Les germanes blaves, com són conegudes, senten una especial predilecció pels pobres i reben tota la seva energia de Déu, tal i com expressa el seu lema: “Seul Dieu”. A més a més dels tres vots propis de tota congregació (pobresa, castedat i obediència),
Emilie afegeix un quart vot que compromet a les germanes a “viure la missió en el veritable esperit de l’Evangeli”.

La missió
Les primeres activitats desenvolupades per les germanes blaves seran: un taller de costura on s’acull a joves pobres i prostitutes, l’atenció als presos preparant-los el menjar, la dedicació als malalts i també als nens del carrer.
Totes aquestes activitats són poca cosa per a Emilie que somnia amb l’expansió de la comunitat als llocs més necessitats i allunyats. A la costa occidental de l’Àfrica es troba Dakar, un dels llocs més castigats per la pobresa, l’esclavitud i les epidèmies. Cap allà s’embarquen les germanes blaves el 1848 i un any després, més al sud, cap al Gabon.
A començament del segle XX ho fan cap a Amèrica: Brasil (1904) i Argentina (1905). També a Europa: Espanya (1903) i Itàlia (1904). Avui es troben en 15 països repartits pels cinc continents.

Emilie de Villeneuve va morir de còlera al 1854 però el seu projecte ja no s’aturarà. Emilie va aconseguir transmetre la passió a les seves germanes i avui, les germanes de la Immaculada Concepció treballen en l’atenció dels malalts, el desenvolupament dels indrets més pobres, l’ajuda als immigrants, la promoció de la dona, l’educació,... i sempre al costat dels més febles. Com deia Emilie les germanes blaves “aniran on la veu del pobre les cridi”.


El miracle d’Emilie
Una jove africana, que estava molt greu, va poder salvar-se degut al fet que un grup de germanes la van acollir en casa seva per la seva convalescència després d’ésser internada, i van resar la Novena de Emillie.
El 17 de desembre de 2007, el Papa Benet XVI va signar el decret de beatificació, que serà el 5 de juliol de 2009.